Fra Ramon de Penyafort
Pensament de Fra Ramon
Del llibre "RAMON DE PENYAFORT", de Josep M. Mas i Solench
En la perspectiva del temps, ens sorprèn la llarga vida de fra Ramon de Penyafort i l'enorme activitat que va dur a terme en l'aspecte espiritual i en el consell a institucions i homes de l'època. La seva existència va transcórrer pràcticament en el segle XIII, un dels més importants de la historia de Catalunya, durant el qual es va desenvolupar el regnat de Jaume I "el Conqueridor". Les vides del rei i del frare varen discórrer en paral·lel durant tres quartes parts del segle. L'activitat de fra Ramon es va manifestar en els més diversos àmbits: a la catedral de Barcelona, a la Universitat de Bolonya, al convent de dominics de Santa Caterina, a les terres de la Península durant el seu recorregut amb el cardenal sabí, a les corts catalanes, a la cúria romana, i al costat de rei Conqueridor. Va estar present en els principals esdeveniments de la història de Catalunya i del Papat d'aquella època, fins que passada la norantena va deixar la vida terrenal.
Fou un moralista que, amb la Summa de Poenitentia va tenir el mèrit, entre d'altres, d'inaugurar la ciència de la Teologia moral, oferint la primera síntesi doctrinal sobre la matèria. Però també ens va llegar la seva ciència jurídica, a través de les Decretals, que va compilar per especial encàrrec del pontífex Gregori IX.
En la primera obra esmentada, amb tractament casuístic -per això s'anomena també Summa de casibus conscientiae- ens va deixar el seu concepte del sagrament de la penitencia d'acord amb les característiques i els mateixos elements d'un tribunal: el jutge, el culpable i la sentencia. Un tribunal, però, tot i les similituds d'un tribunal civil, basat en la contrició, la confessió i la satisfacció, i amb un mètode d'interrogatori que s'anticipa a la psicologia i que pot ésser considerat com un tractat de psicoanàlisi cristiana. La doctrina penitencial de Ramon de Penyafort insisteix en la importància del penediment i considera que l'absolució és simplement declarativa del perdó. Per això, per aconseguir la remissió cal confessar les culpes. Aquest text va constituir, durant molt temps, la guia dels directors de consciència.
Quant a la segona obra, la seva aportació com a jurisconsult va consistir en ordenar el dret de l'Església. El treball encarregat pel papa, les Decretals, va ser realitzat en el curt termini de quatre anys i va tenir vigència des de 1235, quan Gregori IX les va aprovar, fins al 1917, quan el papa Benet XV va promulgar el Codi de Dret Canònic. La feina de Ramon de Penyafort, realitzada en tan poc temps, va ser exemplar: va reunir les decretals posteriors al Decret de Gracià, va acoblar i dividir articles i va afegir conceptes per tal d'aconseguir una obra harmònica i efectiva. D'aquí, la seva pervivència durant gairebé set segles.
Però és en la Summa on es pot descobrir més concretament el seu pensament. En aquesta obra va tractar també una institució que caracteritza les relacions entre el monarca i els ciutadans a Catalunya i, per extensió, les relacions dintre de la comunitat social: el pactisme. "La sòlida doctrina constitucional de l'edat mitjana, la doctrina del pacte entre el príncep i els súbdits, la limitació del poder del príncep, la legalitat amb què ha de procedir per cobrar els tríbuts, tenen la consagració canònica i la sanció moral a la Summa raymun- diana" (Torras i Bages).
També constitueixen novetat, per l'època, les seves aportacions en el camp econòmic i social. Els comerciants de Barcelona li varen consultar respecte a la moralitat del comerç i Ramon de Penyafort els va contestar amb una obra, a ells dedicada, intitulada Modus iuste negociandi, la qual malauradament s'ha perdut. De la Summa, però, es pot deduir el seu pensament sobre qüestions que preocupaven els mercaders del barri de Ribera, com el préstec i els interessos que aquest podria proporcionar. Segons la doctrina d'aquella època, el prestador no tenia més dret que el d'exigir el retorn de la suma deixada, i l'estipulació de qualsevol tipus d'interès era considerada usura. Aquesta posició canònica en el moment del desenvolupament mercantil, en iniciar-se ja l'economia moderna, estava en contraposició amb els interessos del comerç en general i del negoci de la banca.
Castell de Penyafort
Calia buscar, doncs, alguna solució i fra Ramon de Penyafort aconsegueix suavitzar la rigidesa de la doctrina anterior. Estableix, amb els escolàstics, la distinció entre préstec de consum i préstec de producció. Pel primer, no pot haver-hi interès, en canvi pel segon -d'acord amb un sentit pràctic, en acceptar les exigències de l'economia monetària, segons el capital utilitzat en el tràfic mercantil- es pot justificar l'interès. Convé, però, examinar cada cas, per discernir quan hi ha avarícia o explotació il·lícita. D'aquí, se'n deriva el concepte de preu just de la mercaderia, sobre el qual és lícit de calcular el transport, la conservació, les pèrdues, el risc i un guany proporcional a les necessitats del venedor. D'aquesta manera, a fra Ramon de Penyafort no li falta- va la visió dels problemes econòmics i el desig per buscar una solució d'acord amb el respecte a la llei de la moral.
No hi ha dubte que fra Ramon de Penyafort, sense exercir mai d'inquisidor, va tenir relació en la implantació d'aquesta institució a Catalunya, sobretot en el concili provincial de Tarragona de 1242, al qual va assistir. Era un moment delicat, a causa de l'entrada dels heretges càtars com a conseqüència de la persecució a què estaven sotmesos al sud de França. Fra Ramon procurà delimitar els graus d'heretgia per determinar responsabilitats, abans de dictar sentencia. Quant a les sancions a imposar, s'atén a les disposicions pontifícies. En aquest sentit, cal recordar que ni en la legislació pontifícia anterior, ni en el pensament ramonià hi ha coacció ni violència física o moral. Serà uns anys més tard que el pontífex Innocenci IV, amb el Tribunal de la Inquisició, prendrà un camí de major rigor que, malgrat els esforços del Papat, no es podrà aturar (Galmés).
Així, doncs, la inquisició catalana que va inspirar fra Ramon propugnava la conversió més que no pas el càstig. Per això, amb esperit apostòlic, davant el gir que prenia el procediment inquisitorial, es va inclinar cap al món de les missions entre els musulmans, fora del regne, i dels jueus no conversos, a l'interior d'Hispània, per aconseguir-ne la redempció per mitjans catequètics més que no pas pels dictats per la Inquisició. A aquesta intenció obeïa, per un costat, la creació dels centres d'ensenyament de llengües a Tunísia i a Múrcia i l'Escola de Barcelona i, per l'altra, la promoció de controvèrsies públiques entre cristians i jueus per aconseguir d'imposar la veritat.
Tot i aquestes activitats, fra Ramon de Penyafort no va deixar mai de col·laborar, amb consells i orientacions, prop del rei Jaume 1 "el Conqueridor", ni d'atendre les peticions que constantment rebia per solucionar casos sorgits entre la noblesa, el clergat o el poble, perquè mai va fer distinció de la procedència de les persones. El seu saber com a moralista i com a home de lleis va estar sempre al servei dels necessitats, fossin del grau que fossin. "Home de talent especulatiu i pràctic, sant en la càtedra, en el llibre, en el negoci i en el púlpit, posat per la Providència en contacte amb les forces més poderoses que movien la cosa pública del seu temps en l'ordre espiritual, nacional i internacional, sant Ramon ens ofereix el tipus d'home just en el sentit de la justícia sobrenatural i en el d'aquesta altra justícia que regula les relacions humanes i que fa que es doni a cada membre de la societat el que li correspon" (Gomá).
Del llibre "RAMON DE PENYAFORT", de Josep M. Mas i Solench
[< Tornar enrera] |
